Sobre amenaces de mort (i II)

Avui en Cristian Segura ha publicat aquest article al seu bloc.

Cap al final del text, en Cristian es disculpa per haver trucat a casa meva i per haver perdut els papers. Accepto les seves disculpes de bon grat. És un gest que l'honora i que, sincerament, no esperava. I aprofito (segurament massa tard) per disculpar-me jo també: no vaig estar afortunat. Vaig escriure un epitafi, quan el que jo volia escriure era una cita (inventada). Escriure l'epitafi d'algú és desagradable i entenc que pugui causar malestar.

Al principi del text, en Cristian parla de mi. De fet em tuteja, cosa que m'agrada. Voldria fer un parell de puntualitzacions respecte aquest paràgraf.

El primer apunt que vull fer és purament subjectiu: se'm presenta quasi com un personatge dickensià, emprant termes certament melindros com "coratge" o "sensibilitat". Com si jo hagués marxat a Alemanya amb el farcellet sota el braç i amagant-me en un tren de mercaderies. Se'n desprèn un paternalisme una mica gratuït (i intueixo que premeditat). Quan rellegeixo la descripció que fa de mi, trobo a faltar que en Cristian em tiri un cacauet i tothom aplaudeixi perquè me'l menjo sense que caigui a terra. Però ja he dit que això és una percepció personal (i té, per tant, poca importància).

Però hi ha dos aspectes que són, per mi, més importants. I que a més són fefaents.

Primer de tot, al text hi ha alguns errors. En Cristian assegura que jo vaig arribar a Lingen gràcies a un "programa d'intercanvi de joves aturats de l'ajuntament de Salt", que gràcies a aquest programa d'acollida, "quinze joves van marxar el 2012 a Lingen" i que jo vaig "poder emigrar amb un contracte laboral". Això és fals. A Lingen només hi viu una persona de Salt: jo. El "programa d'acollida" és una idea que va sorgir poc després de la meva arribada, veient que podia ser una situació win-win per als dos municipis: Salt té una quota d'atur juvenil elevada i Lingen necessita mà d'obra. A dia d'avui és un projecte en stand-by; però hi ha gent als dos ajuntaments amb molta voluntat que ho faran tirar endavant. Per últim, jo no vaig arribar a Lingen amb un contracte de treball, sinó que el vaig aconseguir uns sis mesos després d'arribar; temps que vaig dedicar a aprendre l'idioma.

Hom diria, doncs, que com a peça periodística grinyola una mica. La documentació i el rigor són més aviat inexistents.

Al matex paràgraf, en Cristian assegura que alguns mitjans han escrit de mi. Això és veritat. Fins i tot em van fer una petita entrevista a La Tribu de Catalunya Ràdio, programa on, curiosament, col·labora en Cristian. És, sens dubte, una atenció mediàtica exagerada (encara que normalment sigui en mitjans locals): el meu cas no té res d'especial i té, a més, poc interès.

Aquí arribo a la segona puntualització que volia fer: en totes aquestes entrevistes, articles o reportatges, el pas previ a la seva publicació va ser un petit detall sense importància que segurament se li ha passat per alt, a en Cristian: el fet de consultar-me a mi. De demanar-me permís per explicar la meva vida.

Tu no ho has fet, Cristian. No és obligatori. Potser sí elegant. Però és públic i notori que viure a la part alta de la Diagonal no és sinònim d'elegància.

Jo tinc uns sis-cents seguidors a Twitter, aproximadament una desena part dels que tenies tu. Fins ahir, d'aquests sis-cents, només 30 o 40 sabien qui sóc jo. Què faig, d'on vinc, per qui treballo. Avui en deuen ser uns quants més. I no em molesta especialment, perquè no trafico amb òrgans ni treballo en un projecte biotecnològic internacional el contingut del qual és secret.

A més, encara que jo no expliqués explícitament al meu Twitter qui sóc, és evident que algú que en tingui ganes, pot trobar tota la informació que tu has exposat. Una altra cosa és trobar un telèfon amb vint minuts. Aquí sí que em trec el barret.

També dius que et vas trobar "un noi acollonit i després fatxenda (...) un ésser humà normal" (sic). Jo em vaig guardar molt de fer servir adjectius, quan vaig descriure el que acabava de passar. I me'n vaig guardar perquè ser de Salt no està renyit amb l'elegància.

Pel que fa als motius que et van empènyer a tancar el teu perfil de Twitter, i que de fet són el gruix principal de l'article, tinc poca cosa a dir-hi. Si em permets, però, un petita reflexió: durant el temps que t'he seguit m'ha quedat clar que reparteixes com (gairebé) ningú a Catalunya. Fi, sense casar-te amb ningú, original.
La setmana passada em va quedar clar que encaixar... ui, encaixar. Aquí hi tens menys traça.

I no, no val la pena que t'insultin per culpa de Twitter. Saps? Molta gent m'ha tractat com un heroi des que vas tancar el teu compte. Gent que no em coneix de res, gent que m'importa poc o gens. És evident que, després de dos anys, molts et tenien ganes. Jo no, Cristian. Jo no et tenia gens de ganes. Aquesta tampoc és la meva guerra. Hi ha unes tres-cents vuitanta dues coses que m'importen més que la independència de Catalunya.

Quan dic que no sóc ningú, Cristian, vull dir que em sorprèn molt que algú com jo ("un noi normal", com molt encertadament dius) pugui fer perdre els papers a tot un premi Josep Pla de narrativa. I que ho faci amb el més innocent dels tuits, aguantant com has aguantat amenaces reals. Perquè a hores d'ara diria que estem tots d'acord: jo no et vaig amenaçar. Mai. I em nego a ser el cap de turc: si algú altre t'amenaçava, que pagui ell.

I quan dic que no sóc ningú, afegeixo: i que duri.

Per part meva, això serà l'últim que escriuré al bloc sobre aquest tema.

Per últim, però, vull comentar el consell vital que em regales: Manel, tu ets tan ningú com jo. O tan ningú com la persona que admiris més a la Terra. A més, tu, jo i la resta acabarem al mateix lloc: en aquest interrogant que em vas dedicar. Te l'agraeixo. I em prenc la llicència de donar-te'n un altre, menys abstracte. És aquest: Aquesta metàfora. Fluixeja molt.