Sobre amenaces de mort (i II)

Avui en Cristian Segura ha publicat aquest article al seu bloc.

Cap al final del text, en Cristian es disculpa per haver trucat a casa meva i per haver perdut els papers. Accepto les seves disculpes de bon grat. És un gest que l'honora i que, sincerament, no esperava. I aprofito (segurament massa tard) per disculpar-me jo també: no vaig estar afortunat. Vaig escriure un epitafi, quan el que jo volia escriure era una cita (inventada). Escriure l'epitafi d'algú és desagradable i entenc que pugui causar malestar.

Al principi del text, en Cristian parla de mi. De fet em tuteja, cosa que m'agrada. Voldria fer un parell de puntualitzacions respecte aquest paràgraf.

El primer apunt que vull fer és purament subjectiu: se'm presenta quasi com un personatge dickensià, emprant termes certament melindros com "coratge" o "sensibilitat". Com si jo hagués marxat a Alemanya amb el farcellet sota el braç i amagant-me en un tren de mercaderies. Se'n desprèn un paternalisme una mica gratuït (i intueixo que premeditat). Quan rellegeixo la descripció que fa de mi, trobo a faltar que en Cristian em tiri un cacauet i tothom aplaudeixi perquè me'l menjo sense que caigui a terra. Però ja he dit que això és una percepció personal (i té, per tant, poca importància).

Però hi ha dos aspectes que són, per mi, més importants. I que a més són fefaents.

Primer de tot, al text hi ha alguns errors. En Cristian assegura que jo vaig arribar a Lingen gràcies a un "programa d'intercanvi de joves aturats de l'ajuntament de Salt", que gràcies a aquest programa d'acollida, "quinze joves van marxar el 2012 a Lingen" i que jo vaig "poder emigrar amb un contracte laboral". Això és fals. A Lingen només hi viu una persona de Salt: jo. El "programa d'acollida" és una idea que va sorgir poc després de la meva arribada, veient que podia ser una situació win-win per als dos municipis: Salt té una quota d'atur juvenil elevada i Lingen necessita mà d'obra. A dia d'avui és un projecte en stand-by; però hi ha gent als dos ajuntaments amb molta voluntat que ho faran tirar endavant. Per últim, jo no vaig arribar a Lingen amb un contracte de treball, sinó que el vaig aconseguir uns sis mesos després d'arribar; temps que vaig dedicar a aprendre l'idioma.

Hom diria, doncs, que com a peça periodística grinyola una mica. La documentació i el rigor són més aviat inexistents.

Al matex paràgraf, en Cristian assegura que alguns mitjans han escrit de mi. Això és veritat. Fins i tot em van fer una petita entrevista a La Tribu de Catalunya Ràdio, programa on, curiosament, col·labora en Cristian. És, sens dubte, una atenció mediàtica exagerada (encara que normalment sigui en mitjans locals): el meu cas no té res d'especial i té, a més, poc interès.

Aquí arribo a la segona puntualització que volia fer: en totes aquestes entrevistes, articles o reportatges, el pas previ a la seva publicació va ser un petit detall sense importància que segurament se li ha passat per alt, a en Cristian: el fet de consultar-me a mi. De demanar-me permís per explicar la meva vida.

Tu no ho has fet, Cristian. No és obligatori. Potser sí elegant. Però és públic i notori que viure a la part alta de la Diagonal no és sinònim d'elegància.

Jo tinc uns sis-cents seguidors a Twitter, aproximadament una desena part dels que tenies tu. Fins ahir, d'aquests sis-cents, només 30 o 40 sabien qui sóc jo. Què faig, d'on vinc, per qui treballo. Avui en deuen ser uns quants més. I no em molesta especialment, perquè no trafico amb òrgans ni treballo en un projecte biotecnològic internacional el contingut del qual és secret.

A més, encara que jo no expliqués explícitament al meu Twitter qui sóc, és evident que algú que en tingui ganes, pot trobar tota la informació que tu has exposat. Una altra cosa és trobar un telèfon amb vint minuts. Aquí sí que em trec el barret.

També dius que et vas trobar "un noi acollonit i després fatxenda (...) un ésser humà normal" (sic). Jo em vaig guardar molt de fer servir adjectius, quan vaig descriure el que acabava de passar. I me'n vaig guardar perquè ser de Salt no està renyit amb l'elegància.

Pel que fa als motius que et van empènyer a tancar el teu perfil de Twitter, i que de fet són el gruix principal de l'article, tinc poca cosa a dir-hi. Si em permets, però, un petita reflexió: durant el temps que t'he seguit m'ha quedat clar que reparteixes com (gairebé) ningú a Catalunya. Fi, sense casar-te amb ningú, original.
La setmana passada em va quedar clar que encaixar... ui, encaixar. Aquí hi tens menys traça.

I no, no val la pena que t'insultin per culpa de Twitter. Saps? Molta gent m'ha tractat com un heroi des que vas tancar el teu compte. Gent que no em coneix de res, gent que m'importa poc o gens. És evident que, després de dos anys, molts et tenien ganes. Jo no, Cristian. Jo no et tenia gens de ganes. Aquesta tampoc és la meva guerra. Hi ha unes tres-cents vuitanta dues coses que m'importen més que la independència de Catalunya.

Quan dic que no sóc ningú, Cristian, vull dir que em sorprèn molt que algú com jo ("un noi normal", com molt encertadament dius) pugui fer perdre els papers a tot un premi Josep Pla de narrativa. I que ho faci amb el més innocent dels tuits, aguantant com has aguantat amenaces reals. Perquè a hores d'ara diria que estem tots d'acord: jo no et vaig amenaçar. Mai. I em nego a ser el cap de turc: si algú altre t'amenaçava, que pagui ell.

I quan dic que no sóc ningú, afegeixo: i que duri.

Per part meva, això serà l'últim que escriuré al bloc sobre aquest tema.

Per últim, però, vull comentar el consell vital que em regales: Manel, tu ets tan ningú com jo. O tan ningú com la persona que admiris més a la Terra. A més, tu, jo i la resta acabarem al mateix lloc: en aquest interrogant que em vas dedicar. Te l'agraeixo. I em prenc la llicència de donar-te'n un altre, menys abstracte. És aquest: Aquesta metàfora. Fluixeja molt.

Sobre amenaces de mort

Escric això massa en calent.

Avui, en Cristian Segura, periodista de la secció de política del diari Ara al qual segueixo des de ja deu fer un any, ha publicat aquest tuit. Jo l'he respòs amb un XD llarguíssim, perquè m'ha semblat una bestiesa.

Llavors, he arribat a casa i he escrit aquest altre tuit. Volia dir que tinc la sensació que a vegades vol cridar l'atenció al preu que sigui, arribant a escriure tonteries. De fet crec que queda prou clar.

Ell no ho ha entès així.

M'ha demanat explicacions i les hi he donades al cap d'una estona. Però ja m'havia bloquejat.

Al meu tuit, hi apareix una cita inventada ("EH, MIREU-ME"), l'autor de la cita i el lloc i data de naixement. També hi he escrit un interrogant, perquè no sé quan morirà. No sóc periodista i no sé si es fa així. La Wikipedia, de fet, només posa la data de naixement, quan la persona encara és viva.

Aquest interrogant és el que ha fet que en Cristian Segura s'enfadés. I ja ho crec que s'ha enfadat. He llegit que havia publicat això i això i he entès que es pensava que jo l'amenaçava de mort. La meva primera reacció ha estat riure, perquè veure'm a mi mateix com a integrant de la dreta nacionalista catalana fa riure, i veure'm a mi mateix amenaçant de mort fa riure encara més.

Just quan anava a escriure que ho havia malinterpretat, ha sonat el telèfon. En Cristian Segura havia buscat el meu telèfon (visc a Alemanya). No sé d'on l'ha tret, però també sap la meva edat i d'on sóc. Estava molt alterat i m'ha amenaçat d'enfonsar-me la vida. Sembla que està en procés de fer-ho. Li he intentat fer entendre que l'interrogant no volia dir que jugués amb la seva data de defunció. Perquè, collons, no ho vol dir.
No m'ha fet cas, i ha continuat cridant i insultant-me. No vull reproduir el que m'ha dit, però suposo que queda clar que no ha estat agradable.

Només volia escriure això per ordenar les idees i perquè quedi clar el que ha passat. No és el meu punt de vista, és el que ha passat.

Espero que, quan vegi el ridícul que està fent, rectifiqui. Ara mateix no hi confio gaire, no obstant.