Personalment en vaig tenir notícia per primera vegada el dimecres a la tarda mitjançant el Huffington Post (el diari de la gent a la que no li agrada llegir). L'article explica que la Federació de Sords de Sud-àfrica ha denunciat que l'intèrpret en qüestió no sabia la llengua dels signes i s'ho va inventar tot.
A més, adjunten un vídeo i, per si fos poc, alguns GIFs de la memorable actuació, en un gest que interpreto com un "mira, os lo vamos a dejar aquí ya todo preparado y vosotros haced lo que queráis".
La primera reacció (lògica) davant d'aquesta notícia és esclafir a riure. Sobretot veient les imatges, que són sincerament impagables. L'intèrpret fa el mateix que hem fet tots quan, de petits, hem intentat imitar el llenguatge de signes: gestos ràndom, a l'atzar. I ho fa, a sobre, amb moltíssima convicció i èmfasi; totalment seriós. No s'ha d'obviar que té cert ritme i que no és gens desagradable a la vista.
Doncs bé. No exagero gens si afirmo que aquest senyor s'ha convertit per a mi en un referent, un exemple a seguir i gairebé una il·luminació. M'explico.
Davant d'una atenció mediàtica enorme, essent conscient que el veurien milions de persones i que de ben segur el descobririen, ell no es va fer enrere.
No li van tremolar les cames, no el va poder la por escènica. Qualsevol de nosaltres, cinc minuts abans de posar-se en acció, hagués comentat, xop de suor: "Ei, escolteu... que... que és possible que hagi inflat una mica el currículum". Salvar els mobles, estalviar-te un ridícul internacional.
Ell no. Ell es planta a l'escenari i es posa a fer l'imbècil davant del món sencer. Defensa la seva mentida fins a les últimes conseqüències. És per això que l'admiro.
Aquesta gloriosa actuació m'ha fet pensar en un altre farsant, en aquest cas molt més nostrat: Enric Marco.
Enric Marco va ser president de l'Amical Mauthausen, associació que persegueix preservar a casa nostra la memòria del que va passar als camps de concentració i extermini nazis.
Durant molts anys, Enric Marco va recórrer el país explicant la seva experiència personal al camp de concentració de Mauthausen, fent pedegogia contra l'horror nazi. Va fer innombrables xerrades, sobretot a escoles (però també, per exemple, al Congrés dels Diputats), en les quals hi apareixien molts detalls concrets de les seves vivències a l'Alemanya nazi.
L'any 2005, es va destapar que Marco s'havia inventat tota (o la major part de) la història que feia anys que explicava. No havia estat mai deportat, sinó voluntari; i tampoc era historiador, com pretenia.
Va retornar la Creu de Sant Jordi i la Generalitat va acceptar aquesta devolució.
Enric Marco és un altre exemple del que entenc com "molar tant que dones tres voltes al marcador".
Va crear un personatge i ell mateix se'l ve creure, fins a les últimes conseqüències. Segurament era mitòman (la mitomania és el trastorn psicològic que consisteix a mentir patològicament) i segurament ja no sabia ben bé què havia passat als anys 40 i què era fruit de la seva imaginació.
No us ha passat mai que, el que en principi havia de ser una mentideta per sortir del pas, s'acaba convertint en un monstre de dimensions bíbliques que no et pots treure mai de sobre? Bé, suposo que no, no us ha passat mai. Perquè sou gent recte, de moral irreprotxable. Gent que diu sempre la veritat, ja ho crec que sí. Gent que accepta la devolució de la Creu de Sant Jordi d'un home bo, "no fos cas que". Us envejo.
Jo a Enric Marco no li hagués acceptat mai la devolució de la Creu de Sant Jordi. N'hi hagués donat una altra. I la Pilota d'Or, i el premi Planeta. Va fer una tasca impagable, va lluitar per una causa justa i estic convençut que va convèncer i conscienciar molta gent dels perills del totalitarisme.
Va mentir, sí. I què? No hi ha res més sobrevalorat que la realitat.
