Risto Mejide i la vitalitat

Avui m'he topat amb l'article 'A qué esperas' de Risto Mejide, d'El Periódico d'ahir. Per dir-ho ràpidament, crec que és impossible acumular major quantitat de femta en només 10 paràgrafs.

Hi ha alguns aspectes que trobo especialment repulsius. Són aquests, ordenats de menys a més greu, sempre segons el meu criteri:

• La forma:

1. A part d'algunes perles com 'que la vida ocurre en directo, darling' (s'ha de ser una persona horrible, per dir això), el més fastigós és aquesta tècnica d'encadenar eslògans grandiloqüents. 'Tu miedo te está ganando la partida'. 'Nadie va a venir a buscarte'. 'Malas noticias, la prudencia ha muerto'. 'Lo preparado es siempre fruto de alguna estrategia. O lo que es lo mismo, una conspiración'. I el meu preferit: 'El mejor momento para hacer las cosas es ahora'. Per citar-ne alguns. Porqueria buida. Bla, bla, bla. Una manera baratíssima i efectista (i segurament efectiva) de col·locar el missatge. I ja sé que a aquest senyor no el paguen per ser Borges i que ell té la professió que té. Però com a mínim podria intentar vendre'm la moto sense recórrer constantment al recurs suadíssim de tocar fibra.   
2. Un altre aspecte formal: per què polles m'interpel·la d'aquesta manera tan enganxifosa, aquest senyor? 'Mírame a las letras, que te estoy escribiendo a ti.' Cuéntame otra, Mejide. I parlar-me en imperatiu tota l'estona. Disculpi, qui cony s'ha pensat que és? Que és aquest to alliçonador, qui l'ha col·locat sobre aquest pedestal, per què aquest venedor de fum és ara un gurú i ningú me n'havia avisat?  

• Les fal·làcies:

Per no dir directament "el missatge".  L'autor, per pura vanitat, es dedica únicament a tocar tecles que desperten sentiments primaris.

No vull que se'm malinterpreti: no tinc res en contra del vitalisme, ni de l'optimisme (tot i que no tinc clar que sigui ben bé això el que predica l'article), ni molt menys de l'entusiasme.

El que passa és que tot el text és trampós. Mejide és un impostor i el contingut no podria ni tans sols ser considerat autoajuda. I conté suggeriments perillosos. Equipara estratègia amb conspiració. Així, fot-li pel broc gros. Proposa un modus operandi arrauxat perquè sí; sense demostrar en cap moment que sigui millor que la pausa, que la prudència o que la circumspecció. I encara més greu: ordena al lector fiar-se només de qui no es pari a pensar massa el que diu. És com a mínim irresponsable, això.

I el haiku final, que es mereixeria ben bé un punt a part.

Morir es dejar la vida en espera.

Vivir es decidir que la vas a buscar.

Quina estultícia, quina misèria intel·lectual i quins collons.

• L'oportunisme:

Pocs dies després de l'accident de l'avió de German Wings que anava de Barcelona a Düsseldorf, Risto Mejide decideix que és el moment d'escriure una oda a la vida. Moren 150 persones, l'allau informativa provoca tota mena d'especulacions; es converteix en el tema mediàtic estrella i la proximitat de l'accident provoca una mena de xoc emocional generalitzat. Qui més qui menys s'hi sensibilitza i hi empatitza profundament. I esclar, hi ha por: ens podria haver passat a nosaltres. O a la nostra família. Tothom agafa avions. De manera totalment casual, Risto Mejide creu que és el moment d'escriure un manifest a favor de la vitalitat. És el moment ideal per aconsellar-nos que deixem d'esperar i que espavilem i per asseverar que la immediatesa és 'el nuevo estado de las cosas'. Ens exigeix que vivim el moment, però es distancia del 'carpe diem', perquè és publicista i fins i tot ell és prou llest per entendre que aquest és un lema gastat i infantiloide. I el més paradoxal (i el més perillós): fa una defensa aferrissadíssima de l'espontaneïtat. Escriu: 'Con los años, además, te das cuenta de que la espontaneidad es lo único creíble, lo único real. Fíate sólo de lo que ocurra de forma espontánea y natural.' 

És aquí on Risto Mejide assoleix el súmmum de la impostura i la pervesió. Ell, que sap perfectament què està fent, quan ho fa i per què. Que s'aprofita descaradament del moment de pànic social per erigir-se com a profeta 2.0. No en té res, això, d'espontani.